LA DANZA MACABRA DE LA TRIBU

Barcelona, 11 septiembre 2009.

Qué triste espectáculo nos ha ofrecido la tribu nacionalista catalana. “Per llogar-hi cadires”, es decir, tan absurdo que es necesario alquilar sillas y sentarse a ver el espectáculo.
El espectáculo de un homenaje a un militar del siglo XVIII, el cual rogó a los barceloneses que empuñaran las armas para defender España, y ahora, casi 300 años después es floreado y homenajeado como patriota catalán y separatista. No es sólo absurdo por faltar a la verdad histórica, y por tanto, irreal o virtual; lo es sobre todo porque impregna la costra nacionalista con una amalgama de materia gris que paraliza la razón y cortocircuita el sentido común. Por ello, la tribu reescribe su danza macabra. No exagero: macabra.
Aparece en escena un personaje no autorizado, pero real como la misma vida, de carne y hueso, con bigote o sin el, como los de la tribu, pero sin trabajo; aparece el parado.
Y los parados gritaron: “Menos banderas y más trabajo”. “Más trabajo y menos estatuto”.
Pregunta: ¿Hay alguien que no entienda algo tan simple?
Respuesta: Pues sí, se ve que sí. Desde los sindicalistas que callan ante el crimen del paro – su silencio nos cuesta 17 millones de euros al año- y criticaron cínicamente a los parados que exigían trabajo, hasta los independentistas que los insultaron hasta expulsarlos del entarimado nacionalista.
La danza es la danza: suicidios, abortos, depresiones, alcoholismo, divorcios, mendiguismo, delincuencia, ¿es que los nacionalistas no se han enterado que el paro mata? Pues no, se ve que no.
Cuando un trabajador parado exige a los gobernantes que prometieron a todos el pleno empleo, que cumpla y no se dedique a pelar el huevo, y lo hace en medio de la tribu nacionalista, ésta reacciona con la danza macabra. Vemos así como su córtex no da para más. Y su egoísmo irracional, una limitación antropomórfica salvaje, ha castrado hasta lo más necesario, la solidaridad.
La influencia macabra afecta a todos sin excepción. Hasta el apuesto Durán ha censurado a los parados porque no hablaron con la lengua de la tribu. En este circo salvaje, nadie quiere perder la cuerda. Macabro y salvaje espectáculo de los nacionalistas. ¿Para cuándo su solidaridad con los parados? El paro mata. El paro es un crimen.
¿Qué mente mínimamente cuerda no puede lamentar y entristecerse ante semejante espectáculo? ¿Qué ven los nacionalistas cuando miran los ojos de los parados?
El trabajo es un deber y un derecho de todo trabajador. Hoy en el mundo la mayoría de la humanidad vive en condiciones de esclavitud. El 65% de los trabajadores lo son en la economía sumergida. Sólo quien no tiene un mínimo de sentido común puede censurar la acción de los parados exigiendo trabajo. Qué triste espectáculo nos ha dado la tribu.
Tres días después, el vocero oficial del nacionalismo, en su editorial de las 8, continuó criticando la acción de los parados; en esta ocasión arremetió contra la insensibilidad de los parados hacia los símbolos nacionales de la tribu. ¡Cómo se atreven! Osaron interrumpir, silbar a sus gobernantes mientras sonaba el “Cant deis Segadors”. ¡Injuria a la Patria!
Basté, “sólo una mentalidad burguesa antepone la patria al hambre de los hermanos”.
¿Hasta cuando seguiremos siendo esclavos del mal?

Jordi Gaya

16 D' ABRIL A BARCELONA

A la Plaça Sant Jaume, el passat 16 d’abril el Moviment
Cultural Cristià i el partit Solidaritat i Autogestió Internacionalista es manifestaren en contra de l’esclavitud de 400 milions de nens, aprofitant que aquest dia és el Dia Mundial contra l’Esclavitud Infantil. Per aquest motiu, un grup de persones es van encadenar els peus i van marxar per la Plaça Sant Jaume, lloc de la manifestació, mentre es donaven dades sobre l’esclavitud infantil i se’n denunciaven les causes.
També es va desplegar una pancarta que denunciava: “Hi ha 400 milions de nens esclaus, què fan els partits polítics?”
Donava la casualitat que hi havia ple a l’ Ajuntament, i el President Montilla sortia de l’edifici durant la cloenda de l’acte. Els manifestants van intentar fer-li arribar una
octaveta, però no van poder acostar-s’hi pels guardaespatlles, ni ell va mostrar cap interès en l’acte.
Als polítics, la vida dels nens esclaus els queda molt lluny.

LES RAMBLES: ESCAPARAT D' ESCLAVES

Molt s’ha escrit aquests dies sobre la degradació de Les Rambles. Articles de veïns
indignats pels sorolls, pels preservatius al terra o pel clima de violència. Altres per
qüestions estètiques, o perquè Les Rambles ja no són dels barcelonins. Ara, caminant per
aquest emblemàtic indret de la ciutat, es pot veure, repartides per les vores del passeig,
un gran nombre de dones africanes que conviden a tots els homes que hi passen a tenir
relacions sexuals amb elles, a un preu molt més que baix. L’objectiu: els turistes “low cost” que arriben a Barcelona a fer gresca d e cervesa i sexe sense control.
Les trobades es fan a l’aire lliure, entre contenidors d’escombraries, als portals de les cases, darrere els cotxes aparcats. Els proxenetes que les exploten les vigilen de no gaire lluny (per si hi problemes amb els “clients”, per si elles marxen amb els diners obtinguts…).
Ara els explotadors es nodreixen de les africanes que, fugint de la fam, han travessat el seu
continent patint tota mena d’abusos, han arriscat la vida al mar, arriben a Barcelona atrapades en xarxes d’individus sense escrúpols que les obliguen a vendre el seu cos al turisme de birra i festa. Indocumentades perquè els proxenetes han destruït els passaports. Sense drets perquè legalment “no existeixen”. Ignorades perquè cap autoritat de la ciutat ha vingut al seu ajut.
Però les paraules a la premsa no han estat dirigides a elles, sinó a la ciutat, a la malmesa
ciutat que perd encant i imatge de cara a l’exterior.
El passat 29 d’abril, a “La Vanguardia” Alfred Rexac escrivia: “"Hi, darling", saludan las patéticas rameras de la Rambla, siempre negras, siempre indocumentadas”, com a subtítol del text en el que es lamentava que “el passeig més bonic del món” ja no és el que era.
Cap referència al patiment, cap referència a l’esclavitud, ni cap condemna de tot aquest que aprofita la situació per obtenir plaer barat. Dona, negra, empobrida. Els tres ítems que t’asseguren un passaport a l’explotació en aquest món on la dignitat de la persona no val més que un record de Barcelona a una botiga de souvenirs<>

24 HORAS EXIGIENDO FIN AL GENOCIDIO DEL HAMBRE

Este fin de semana diferentes entidades y agrupaciones apostólicas se han manifestado en una concentración de 24 horas en Barcelona para exigir el fin al genocidio del hambre, bajo el lema “24 hores no + fam”(24 horas no más hambre).
Desde las 13h del viernes 22 de mayo hasta las 13h del sábado 23 han estado en la plaza política de la ciudad barcelonesa (Pza. San Jaime) andando en forma de círculo alrededor de la plaza con pancartas individuales donde se podía leer “24 hores no + fam. Exigimos fin al genocidio del hambre”. A lo largo de estas 24 horas se han ido sumando ciudadanos que pasaban por la plaza y querían expresar su apoyo a dicha iniciativa. Paralelamente, han prestado su apoyo y colaboración en la realización de este acto asociaciones como el Movimiento Cultural Cristiano, comunidades de religiosas y el partido SAIn (Solidaridad y Autogestión Internacionalista).

Portavoces de la organización han lamentado que cada día 100.000 personas mueran de hambre, siendo ésta una consecuencia de una política insolidaria que roba y saquea a países ricos en producción pero empobrecidos por una economía neoliberal capitalista. En este sentido, el partido SAIn es un partido que sostiene que el hambre hoy es el primer problema político. Y que si hoy persiste es porque no hay voluntad política para remediarlo, afirmación que refuerzan con los siguientes hechos de actualidad política .
En 24 horas el gobierno español donó a la banca más de 50.000 millones de euros. Paradójicamente, según la FAO, para acabar con el hambre más extrema harían falta 22.755 millones de euros anuales. De modo que el hambre puede acabar en 24 horas si hay voluntad política.

Por todo ello, la diferentes entidades y asociaciones han querido manifestarse en un acto ininterrumpido de 24 horas, el tiempo en que podría acabar el hambre. El acto ha terminado con la lectura de un manifiesto por parte de un portavoz invitando a los asistentes a participar en próximos actos y a luchar para que exista una política cuyo eje sea la solidaridad.

PACTE PER LA IMMIGRACIÓ, PACTE PER L'OPRESSIÓ

La Generalitat de Catalunya ha aprovat unes directrius sobre immigració agrupades sota el títol “Pacte per la Immigració”. Aquest document formula uns reptes, i un d’ells és el de “fer del català la llengua pública comuna”. Per això mateix, a partir d’ara l’ immigrant que demani l’arrelament després de tres anys de residència, ha de demostrar que té coneixements de llengua catalana. Si no és així, se’l derivarà a un nou servei d’ acollida on se li ensenyarà l’ idioma. Segons el Govern català, l’existència d’una cultura i una llengua compartida per tots els immigrants assegurarà laconvivència i la cohesió a la societat catalana. El fet migratori és un fenomen molt complex amb múltiples causes conseqüències, per tant les administracions no poden obviar-ho i han de portar a terme polítiques concretes que responguin a les necessitats de les persones. I això últim és el més important de tot: la persona. La immigració implica patiment, des de l’experiència de viure la pobresa o la misèria que obliga a marxar, el fet de la marxa en sí, adaptar-se a una nova societat i una nova cultura, aconseguir un treball (i en molt casos, en règim d’explotació) fins el record de la família que queda allà i la dificultat per a reagrupar-la. A partir d’aquest nou pacte, s’afegeix, a la ja difícil carrera per l’obtenció dels documents, acreditació de coneixements de l’ idioma.
Però tornem a les motivacions d’aquesta nova mesura. El context lingüístic català és el següent: dos llengües que conviuen al territori, en règim de cooficialitat, -tot i que la única oficial a les administracions de la Generalitat és el català, i a les escoles la llengua vehicular és també el
català-, on la majoria de la població parla castellà (en una proporció aproximada de 60%-40%), i
amb presència d’ambdues llengües als mitjans de comunicació, encara que en aquest cas també
tomba la balança al seu favor el castellà. . Donada aquesta situació, afirmar que la convivència passa per l’establiment del català com a llengua pública pressuposa que el panorama lingüístic actual no és el més adient per la cohesió social, perquè depèn de l’ús d’una sola llengua. D’altra
banda, als immigrants intracomunitaris ningú no els exigeix documents, i per tant, tampoc hauran de demostrar el seu català.
Seguint el raonament del Pacte , e l s intracomunitaris no asseguren la cohesió en el si
de la societat catalana. Si hi ha dos llengües cooficials i l' objectiu és la integració de les persones (concepte que dóna per a un altre article) no hi ha raó, més enllà d’un horitzó monolingüe anhelat pel nacionalisme, per no tenir en compte el domini del castellà, en cas que aquesta mesura sigui realment necessària. Perquè, en el fons, la meta dels ideòlegs del Pacte és aquest horitzó, no les persones. Aquestes persones, els immigrants, continuaran patint la precarietat i l’explotació per a enriquir Catalunya, fet que no s' ha tinut en compte a cap dels seus reptes i objectius.

CREIX L'ATUR A CATALUNYA

Com a la resta d’ Espanya, a Catalunya creix l’atur. La taxa a finals de juliol era del 7,6 % i la variació en els índex d’afiliació a la Seguretat Social ha estat al mes de setembre d’un -2,8%, segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), essent el sector de la construcció el que més baixada ha experimentat aquest mes, de fins un - 16,7 %. Segons xifres oficials, a Catalunya hi ha 350.000 desocupats, i és la segona comunitat on més a augmentat l’atur després d’ Andalusia. Però no és només el sector de la construcció on s’han produït més acomiadaments. Tot un seguit d’empreses, durant aquests últims anys, han anat anunciant expedients de regulació d’ocupació (ERO) o reduccions importants de plantilla. Samsung i Phillips ja fa uns anys; i Frape Behr, Mercedes Benz, Frigo i Nissan, els casos més recents. En aquest últim episodi, no és només la baixada de les vendes al sector el que, suposadament, ha provocat aquestes mesures, sinó que s’ha decidit traslladar la producció de 40.000 vehicles a Tailàndia, el que s’anomena “deslocalització” (és a dir, reduir costos buscant mà d’obra més barata a d’altres indrets del món). El panorama per a Catalunya no és gaire alentidor, i és que, com a la resta d’Europa, la classe treballadora desapareix per donar pas a la classe explotada. Les condicions de treball del sector serveis, del que s’espera que sigui la font de col·locació d’aquestes persones, no són les de les grans multinacionals abans esmentades. I si el panorama no és alentidor, la resposta del govern davant la situació tampoc no planteja una línia d’acció adient a l’autentica catàstrofe que suposa a la societat la pèrdua del teixit productiu. El fenomen de la deslocalització s’ha anat repetint des de fa més de cinc anys, en un degoteig continu. Malgrat l’ alarmant situació, la batalla per al govern tripartit català ha estat, des que està al poder, la reafirmació de Catalunya com a nació, a la qual cosa s’han destinat molts recursos, des de la reforma de l’Estatut fins les seleccions esportives catalanes.
Al govern català li ha mancat visió de futur i estratègia davant el que li espera a la classe treballadora. Es pot objectar que el que passa a Catalunya passa a la resta del món, però no és excusa per anar ocupats en qüestions abstractes, i encara menys en accentuar divisions amb la resta de comunitats autònomes. La divisió l’aprofita l’imperi per desfer-se dels febles. Només hi ha dos explicacions: que els partits catalans han caigut al parany, o que els treballadors els importen ben poc. <>

C A T A L U N yY A
A u t o g e s t i o n à r i a
n º 7 5 Desembre - G e n e r 0 8

ERC: ESTAMOS REQUETEBIÉN COBRANDO

Tras terminar el congreso del partido, ERC ha retomado el vuelo de su batalla … por el poder y por la mentira. Sale a la palestra denunciando como "superflua" e "hilarante" la promesa de congelar los sueldos de altos cargos hecha por el gobierno en Junio, … pero no le parece mal la propuesta de Bono de reducir a dos días la jornada laboral en el congreso, ni critica a sus consejeros por gastar 11.300 € en el diseño de un parchís, o 11.948 € por un informe sobre juguetes sexistas. Por no recordar los 2,7 millones de euros que le perdonó la Caixa en 2005. Desconocemos el porqué de su empeño en defender lo animal, promoviendo el Proyecto Gran Simio, que defiende otorgar a estos animales el derecho a la vida, a la libertad individual y a no ser torturados. Demuestra su sectarismo al rechazar en solitario una proposición para dedicar una calle a las víctimas del terrorismo sólo por ser presentada en el ayuntamiento por el PP, afirmando que si fuera presentada por cualquier otro partido político sí lo apoyaría.
Por supuesto sigue en su política de querer sacar toda la tajada que le sea posible, condicionando su apoyo al Govern de la Generalitat a que no ceda en la aplicación de la 3ª hora de Castellano, la financiación y la "contundencia" a n t e u n a e v e n t u a l sentencia del T r i b u n a l Constitucional adversa al Estatut (lo que el propio ERC llamó “sus 3 líneas rojas”). Y s i g u e manteniendo su j u e g o independentista acudiendo a actos como el que hubo contra el
Tribunal Constitucional, o apoyando la aprobación por parte del Parlamento
Vasco de la consulta popular planteada por el Lehendakari. <>