Jordi Gaya.
El mes
d’octubre està marcat per una paraula, “vergonya”, pronunciada pel Papa
Francesc, a propòsit dels naufragis a Lampedusa.
Els catalans,
per la seva part, immersos en la via soberanista, han vist com emergia a
l’opinió pública una altra paraula: “feixisme”. S’ha parlat molt de la
banalització del mal, de Marine Le Pen, de l’extrema dreta austríaca, de
l’expulsió de Leonarda i dels romanesos de França i se’n va parlar molt
intensament als voltants del dia 12 per la commemoració de la Hispanitat.
Són dues
paraules, “vergonya i feixisme” que han de romandre en l’actual debat públic.
Cal relligar-les des de la reflexió personal i política.
El feixisme fa
referència al que és diferent, a l’altre, el rebutja fins la seva eliminació.
Ho considerem irracional, inhumà, una conducta que persegueix fer mal,
present en la nostra història.
Ens
diferenciem del règim feixista amb la nostra democràcia. Tenim categories: la
democràcia és bona i el feixisme és dolent. Els demòcrates reconeixem la
dignitat de l’altre, un igual en drets i deures, no hi posem fronteres a la
nostra mirada....sóm tots éssers humans!
L’opinió
pública (opinadors, polítics, esportistes, cinema, TV...) fa de frontera
cultural entre uns i altres, entre feixistes (dolents) i demòcrates (els
bons). I si cal sortir al carrer contra el feixisme, els veïns, la ciutadania
surt al carrer, com passa al barri de Sants el dia 12.
Que en
pensen els immigrants nàufrags de Lampedusa de les fronteres?
Si tinguéssim
el valor d’escoltar en silenci, el seu silenci, els minuts previs al
naufragi, encara seriem nosaltres els bons? Qui posa les fronteres? Qui hi viu
dintre la frontera? Quans anys fa que ens refugiem, les sostenim i vivim dintre
d’aquestes fronteres?
NO SÓN, LES NOSTRES, LES FRONTERES DEL FEIXISME?
No hay comentarios:
Publicar un comentario