sábado, 17 de enero de 2009

PACTE PER LA IMMIGRACIÓ, PACTE PER L'OPRESSIÓ


La Generalitat de Catalunya ha aprovat unes directrius sobre immigració agrupades sota el títol “Pacte per la Immigració”. Aquest document formula uns reptes, i un d’ells és el de “fer del català la llengua pública comuna”. Per això mateix, a partir d’ara l’ immigrant que demani l’arrelament després de tres anys de residència, ha de demostrar que té coneixements de llengua catalana. Si no és així, se’l derivarà a un nou servei d’ acollida on se li ensenyarà l’ idioma. Segons el Govern català, l’existència d’una cultura i una llengua compartida per tots els immigrants assegurarà laconvivència i la cohesió a la societat catalana. El fet migratori és un fenomen molt complex amb múltiples causes conseqüències, per tant les administracions no poden obviar-ho i han de portar a terme polítiques concretes que responguin a les necessitats de les persones. I això últim és el més important de tot: la persona. La immigració implica patiment, des de l’experiència de viure la pobresa o la misèria que obliga a marxar, el fet de la marxa en sí, adaptar-se a una nova societat i una nova cultura, aconseguir un treball (i en molt casos, en règim d’explotació) fins el record de la família que queda allà i la dificultat per a reagrupar-la. A partir d’aquest nou pacte, s’afegeix, a la ja difícil carrera per l’obtenció dels documents, acreditació de coneixements de l’ idioma.
Però tornem a les motivacions d’aquesta nova mesura. El context lingüístic català és el següent: dos llengües que conviuen al territori, en règim de cooficialitat, -tot i que la única oficial a les administracions de la Generalitat és el català, i a les escoles la llengua vehicular és també el
català-, on la majoria de la població parla castellà (en una proporció aproximada de 60%-40%), i
amb presència d’ambdues llengües als mitjans de comunicació, encara que en aquest cas també
tomba la balança al seu favor el castellà. . Donada aquesta situació, afirmar que la convivència passa per l’establiment del català com a llengua pública pressuposa que el panorama lingüístic actual no és el més adient per la cohesió social, perquè depèn de l’ús d’una sola llengua. D’altra
banda, als immigrants intracomunitaris ningú no els exigeix documents, i per tant, tampoc hauran de demostrar el seu català.
Seguint el raonament del Pacte , e l s intracomunitaris no asseguren la cohesió en el si
de la societat catalana. Si hi ha dos llengües cooficials i l' objectiu és la integració de les persones (concepte que dóna per a un altre article) no hi ha raó, més enllà d’un horitzó monolingüe anhelat pel nacionalisme, per no tenir en compte el domini del castellà, en cas que aquesta mesura sigui realment necessària. Perquè, en el fons, la meta dels ideòlegs del Pacte és aquest horitzó, no les persones. Aquestes persones, els immigrants, continuaran patint la precarietat i l’explotació per a enriquir Catalunya, fet que no s' ha tinut en compte a cap dels seus reptes i objectius.

No hay comentarios: